Sentència del Tribunal Suprem 2010/200 de 13 de març de 2000
Lluny de ser aquesta una reflexió que tracti amb profunditat la naturalesa jurídica de les Províncies i les Diputacions provincials, així com el més que complex encaix de les seves figures dins la Catalunya estatutària, des de Sau (1979) a l’actualitat, el que es pretén a través del present, és analitzar breument l’impacte que la Sentència del Tribunal Suprem de 13 de març de l’any 2000 va suposar en la relació competencial entre la Generalitat de Catalunya i les Diputacions, especialment la Diputació de Barcelona i com aquesta encara perviu així com afecta en matèria competencial com esports i activitat física.
En aquest sentit, i als efectes purament contextuals, resulta oportú referenciar que la controvèrsia judicial fou impulsada per la Diputació de Barcelona contra l’aprovació i aplicació per part de la Generalitat del Decret 202/1990 de 30 de juliol, sobre Traspassos de recursos de les Diputacions Provincials a la Generalitat de Catalunya en matèria d’esports. Un singular Decret que, en qualsevol cas, venia a desenvolupar la Llei 5/1987 de 4 d’abril, del Règim provisional de les competències de les Diputacions Provincials (encara vigent) i en especial l’article 12.1 de la mateixa, el qual fou declarat inconstitucional per la Sentència del Tribunal Constitucional número 48/2004 de 25 de març (Sentència d’especial rellevància), que determinava:
“Article 12 .
-1 En els supòsits de traspàs de serveis com a conseqüència de la modificació de les competències provincials, els recursos econòmics corresponents han de consistir en un percentatge de participació en els ingressos provincials, calculat d’acord amb els costos directes i indirectes del servei transferit i amb les despeses d’inversió real i de manteniment per al funcionament i el desenvolupament normal dels serveis. S’han d’establir els mecanismes o els criteris d’actualització automàtica de les dotacions econòmiques.
-2 El règim anterior s’ha d’aplicar fins que la legislació sobre ingressos dels ens locals estableixi les fórmules de finançament adients, atenent les modificacions de la distribució de les competències locals que resultarà de l’aplicació d’aquesta Llei.”
En base doncs a l’article referenciat, s’aprovà el Decret 202/1990 que contenia exclusivament tres articles, entre els quals convé destacar el segon, doncs en aquest s’hi desenvolupaven els percentatges a què feia referència l’article 12.1 de la Llei 5/1987 de 4 d’abril, fixant-se de conformitat en les quanties següents i en relació als pressupostos d’ingressos corresponents:
(...)
Diputació de Barcelona: 1,648%
Diputació de Girona: 2,651%
Diputació de Lleida: 1,519%
Diputació de Tarragona:1,554%
(...) ”
Resulta evident que una detracció de fons econòmics de les Diputacions, no sigui acceptat per aquestes. Tant és així que fou la de Barcelona qui s’hi oposà tot al·legant que el Decret aprovat no respectava l’establert a l’article 36.1.d) de la Llei 7/1985 de 2 d’abril, reguladora de les Bases del Règim Local (competència de les diputacions en matèria de cooperació al foment del desenvolupament econòmic i social); infringia el principi d’autonomia pressupostària de les Diputacions (article 142 de la Constitució Espanyola); i finalment advocava per la incorrecció del percentatge establert amb la finalitat de ser aplicat.
No obstant això, els arguments que utilitzà el Tribunal Suprem en la referida sentència, son d’especial rellevància doncs respon algunes qüestions ja resoltes amb caràcter general pel mateix Alt Tribunal, així com el Tribunal Constitucional, en plantejaments de naturalesa anàloga, però en aquest cas, la singularitat rau en la vinculació de competències concretes i estretament determinades per la Constitució així com la normativa sectorial en matèria d’esport.
L’Alt Tribunal espanyol, es remet a la STC número 109/1998 per recordar que les Diputacions Provincials podran disposar dels recursos econòmics (adequats) als efectes de desenvolupar les competències que tinguin atribuïdes per llei, i que en tot allò no contemplat en les pròpies competències, el legislador estatal o autonòmic que tingui competències pugui adequar els recursos a les mateixes competències:
, com a organització territorial i administrativa de l’estat espanyol arreu del territori subscrit vigent ja des del Decret de Nova Planta i heretat a la Constitució de Cadis de 1812. Ja a l’any 2004 i en un article d’opinió com a conseqüència de la Sentència del tribunal Constitucional de 25 de Març del mateix, el Magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Sr. Emilio Aragonés Beltrán reconeixia la “creixent sensibilització pública vers els problemes de finançament de les Comunitats Autònomes”.