Quan parlem de serveis esportius públics, parlem de model de país que protegeix el dret a l’activitat física, que garanteix la cohesió social, que fomenta la salut i l’educació.
Catalunya té tot allò necessari per bastir un model esportiu propi, valent i referent.
Un teixit associatiu i empresarial ric, una tradició consolidada de col·laboració públic-privada, i un compromís social profundament arrelat. Ara cal, sense excuses, rigor tècnic i lideratge polític per defensar aquest model i projectar-lo amb orgull cap a Europa.
La Llei de Contractes del Sector Públic no és senzilla. És probablement una de les normes més complexes i farcides de matisos de tot el nostre ordenament jurídic. I aquesta complexitat no és innocent: marca el terreny de joc on es decideix qui, com i en quines condicions es gestionen els serveis públics — entre ells, els serveis esportius, que no són ni poden ser considerats una mercaderia més.
Quan parlem de serveis esportius públics, no parlem de contractes: parlem de model de país. D’un model que protegeix el dret a l’activitat física, que garanteix la cohesió social, que fomenta la salut i l’educació. Però aquesta complexitat jurídica ha esdevingut massa sovint excusa per la inacció i el conformisme. S’hi amaguen aquells que, per manca de coneixement o per por, defugen el seu deure de defensar l’esport com a servei públic.
És “massa complicat”, “no hi ha altra opció”, “ho hem d’obrir a tothom”. I així, des de la renúncia i des del desconeixement, s’obre la porta als operadors especulatius, als fons d’inversió, a empreses pantalla d’altres entitats que, disfressades de bones paraules, tenen un únic objectiu: mercantilitzar l’esport públic i expulsar-ne el seu cor: els clubs i les entitats socials.
Això no pot ser. No ha de ser.
El model català de gestió esportiva, forjat amb el treball generós dels clubs i el compromís de la societat civil, no pot ser sacrificat ni per ignorància ni per covardia.
Sí: la llei és complexa. Però també ofereix eines potents que, ben treballades, permeten defensar i enfortir el nostre model.
I és aquí on cal dir-ho amb tota claredat: Catalunya ha de tenir —i defensar— un model esportiu propi, clar, sòlid i amb vocació de ser referent a Europa. Un model que s’arrela en la tradició associativa, en el teixit viu dels clubs, en el compromís de les entitats esportives, en l’aliança lleial entre administració i societat civil.
És cert que, aquests darrers anys, a Barcelona —la nostra capital— la política esportiva ha patit desorientació tècnica i manca de visió estratègica. Però això no ha de ser condemna, ni model a replicar. Al contrari, Barcelona ha de ser motor d’un nou impuls. Ha de liderar, juntament amb el conjunt del país, la definició d’un model esportiu català modern, valent i compromès amb el bé comú.
No necessitem buits. No necessitem models mercantilistes.
El que ens cal és articular, impulsar i defensar amb orgull un model esportiu català de referència europea: un model valent, centrat en l’interès públic, que posi les persones al centre i que reconegui —com mai no s’ha de deixar de fer— el valor insubstituïble dels clubs i de les entitats socials.
Parlem, sí, de model de país.
Parlem d’un esport que sigui realment servei públic: garantia d’accés universal a l’activitat física, eina de cohesió i integració, instrument de salut, de benestar, d’educació. I això ens reclama avui, més que mai: rigor i valentia.
Rigor tècnic. Valentia política. Lideratge institucional, per preservar, per protegir, i per projectar cap a Europa el model esportiu català que ens ha fet grans.
