Sempre he cregut que el millor per l’esport català passa per una administració pública forta.
Això, sens cap dubte no és incompatible amb un teixit esportiu (privat) sòlid, autònom, autoorganitzat i autogestionat, al contrari. Però sembla que, a dia d’avui, no aconseguim ni una cosa ni altra.
M’explico.
Només cal fer un senzill i breu anàlisi sobre la realitat política, però també jurídica, que ocupa l’esport -i l’activitat física- de Catalunya per adonar-nos que el model plantejat està ben esquerdat, no té rumb clar i encara més preocupant, no té identitat nacional, doncs les mateixes problemàtiques existents dels últims 15 anys persisteixen o millor dit… s’han enquistat i agreujat.
Ara és quan podríem recordar el llistat de retards, disfuncions i mancances que, depèn de com ja ens estendrem en un altre moment, però que en qualsevol cas, només evidencien el que veníem anunciant al punt precedent. El que sí pretén ressaltar aquesta breu reflexió és que, si en tot aquest temps el país ha avançat esportivament, no és precisament gràcies a una administració esportiva de la Generalitat que, en moments ha fet el que ha pogut amb el que li han deixat – potser ho explicarem en un altre moment, doncs és de justícia i en conec bé les singularitats que l’han afectat-, i en d’altres avança a les palpentes, sinó gràcies a un teixit esportiu que no ha volgut renunciar a tirar endavant malgrat l’enorme dificultat viscuda i a unes administracions locals que no han deixat d’atendre la primera línia de foc del sistema esportiu -moltes vegades completament sense cap marge de maniobra- i en definitiva acaben executant la real i efectiva política esportiva del país.
Subratllo aquest darrer punt doncs Catalunya, sense les polítiques esportives municipals i els clubs esportius (per extensió a federacions i consells) no seria. Però… qui ajuda als municipis i al 99% de clubs de Catalunya?
Part 2
La legislatura de l’esport femení i la pluja de milions que retornem, mentre una vegada més València aposta per mesures estructurals i amb visió de país
La Generalitat Valenciana (Govern) ha aprovat una sèrie de mesures fiscals que tenen per objectiu promoure l’activitat física i l’esport, mitjançant la deducció en l’IRPF del 30% de despesa associada a la pràctica esportiva i amb efectes retroactius des de l’1 gener 2023.
No és el primer cop, doncs fou la mateixa comunitat que el 2018 va aprovar la primera Llei de mecenatge esportiu no professional que bonifica fiscalment les aportacions econòmiques a favor d’entitats esportives sense ànim de lucre “ Les federacions i les associacions esportives , incloent universitats i fundacions” (veure la Llei 20/2018, de 25 de juliol, de la Generalitat, del mecenatge cultural, científic i esportiu no professional a la Comunitat Valenciana, i els reglaments de desplegament). En el seu moment vaig redactar una llei semblant per ser aplicada a Catalunya.
Estem parlant de visió i competència: estímul de la demanda utilitzant la política fiscal (Keynes).
Irònicament, aquesta setmana i a menys de 18 mesos de finalitzar la legislatura, el President de la Generalitat de Catalunya, ha anunciat que “aquest cop sí és la legislatura de l’esport femení” al mateix temps que “seguirà impulsant la pràctica esportiva, (…) amb una línia d’ajudes de 200 milions d’euros en els propers anys, destinada fonamentalment als ajuntaments”.
Algun dia valorarem l’aposta real i efectiva per l’esport femení d’aquest govern, però el que sí és de celebrar que almenys, discursivament el President ens ha comprat la idea d’apostar pels municipis de Catalunya en la promoció i impuls de l’activitat física i esport. Ara falta que també escoltin una mica com fer-ho, doncs del contrari seguim en la preocupant buidor política de com realment això s’executa.
Tot plegat és més senzill que anunciar i no anar enlloc, perdent així 4 anys més (si arriben).
Prometre una pluja de diners sense pressupost, sense mitjans estructurals per donar-li sortida, sense mecanismes jurídics per fer-ho efectiu és… poc seriós i més quan encara no s’ha sigut capaç de pagar les quantitats compromeses amb subvencions com les d’impacte des del 2019.
En aquest sentit, cal plantejar als municipis de Catalunya quines quantitats econòmiques fins el moment han rebut de l’administració esportiva de la Generalitat i, sobretot, la puntualitat, agilitat i efectivitat en què aquestes han arribat.
Això ens porta a la conclusió que venim arrossegant, doncs cal apostar pel suport municipal amb mesures i mecanismes (estructurals i jurídics) de col·laboració mútua interadministrativa que ajudin real i efectivament als municipis a desenvolupar el seu paper essencial en la promoció, impuls i suport a l’esport així com la pràctica de l’activitat física.
Per més diners que arribin d’Europa, el model actual ja no serveix.
Part 3
Cal moure’s i reclamar
La tristesa de la zona de confort
Davant el possible escàndol que les afirmacions expressades en punts precedents pot generar, és quan convido a reflexionar sobre el paper que ocupa l’administració esportiva de la Generalitat de Catalunya, pressupost inclòs, i el pes que ocupen els municipis catalans en l’execució real i efectiva de la política esportiva del país:
A qui es dirigeix un club esportiu quan necessita suport -el que sigui- o té un problema de l’àmbit que sigui (especialment econòmic o fins i tot per participar en competicions), si no és al regidor/a del seu municipi.
A qui es dirigeix el club esportiu, federació, consell esportiu o qualsevol promotor que vol impulsar una competició esportiva, sigui de la dimensió que sigui, si no és al regidor/a d’esports del municipi en concret. És més, quants esdeveniments s’han perdut pel camí davant la falta de suport de la Generalitat de Catalunya, malgrat tenir el suport municipal i esportiu. Des d’uns Jocs Olímpics, una Ryder, mundials, … Bé Barcelona en això és l’excepció (també ho tractarem en el seu moment).
Per si no fos poc, qui impulsa la construcció, adequació, transició verda i digitalització de les instal·lacions esportives, si no són els mateixos ajuntaments.
Si bé és cert que en són propietaris, també cal plantejar qui els dona suport econòmic, administratiu o tècnic si no és la Diputació de torn (institució trampa en un país en competències exclusives en l’àmbit esportiu).
Si s’ha de fomentar la integració social de famílies sense recursos, persones amb diversitat funcional, persones amb entorns desestructurats, si s’ha de donar suport i crear plans per la pràctica esportiva en persones de la tercera edat, joves i infants… en definitiva qui executa la política social esportiva mitjançant beques i ajudes si no són els propis ajuntaments amb el suport dels clubs.
Finalment, si s’ha de treballar la primera línia de la igualtat real i efectiva en la pràctica esportiva, només són els ajuntaments qui, amb el suport de clubs, federacions i consells, prenen les regnes pel tractament igualitari efectiu en l’execució de la pràctica esportiva.
En definitiva, si ens n’adonem, els reals i efectius executors de la política esportiva de Catalunya són els seus 947 municipis, tots ells amb les seves singularitats, visions i perspectives polítiques però, aquí cal reflexionar sobre com lliuren aquesta batalla els ajuntaments. Amb quins suports, competències i mitjans disposen per tal que aquestes polítiques siguin realment transformadores i posicionin Catalunya com a país esportiu.
Tal i com venim dient, cal convidar a la mobilització del sector esportiu i els municipis; cal reflexionar sobre el sistema per fer-lo efectiu, àgil, eficient i, sobretot real i realista; sacsejar les estructures polítiques i tècniques residents al conformisme; i promoure l’evolució en tots els termes, doncs comença a ser necessari i urgent.
Part 4
Parlem de next generation i la capacitat de gestió
Semblava necessari seure i mirar com evolucionava aquest inici del curs parlamentari, després d’obrir certes qüestions que portaven enterrades.
Després de l’exposat a totes les parts precedents i veure els esdeveniments (amb crispetes), propugno que el futur de l’esport a Catalunya i per extensió tots els seus mecanismes jurídics, administratius i funcionals, és a dir la seva legislació base, passa per unes administracions locals fortes i habilitades legalment amb competències i pressupostàriament capacitades per executar efectivament la política esportiva de Catalunya, al costat de les seves entitats i el teixit efectiu de l’esport català.
Una administració local forta, és un país fort, és un país esportiu fort i cal remar en aquesta direcció.
Ara proposo que dirigim l’atenció en la gestió dels fons europeus Next Generation i reflexionar com han gestionat els ajuntaments aquests fons i com ho ha fet la mateixa Generalitat. Mentre els primers s’hi ha aferrat i han tirat endavant, en la seva gran mesura, projectes realment transformadors percebent-ho així com una gran oportunitat que no podia perdre’s pel bé dels municipis i els seus ciutadans, la mateixa Generalitat ha estat incapaç de donar sortida, instrumentalitzar-ho i encara menys pagar ni la meitat dels fons adjudicats.
Caldria fer un exercici de transparència en aquest sentit. Quants anuncis han vingut acompanyats de la seva conseqüent execució?.
Ara mateix, per més diners que puguin habilitar-se –sobre el paper-, per més pluja de diners i augment de pressupost que s’anunciï, l’administració general i en especial l’administració esportiva de Catalunya és incapaç donar sortida efectiva i eficient els programes que persisteixen des de fa més de 30 anys, i encara menys a nous programes que poden requerir-se a una administració que es presumeix moderna.
Actualment, estem en un sistema basat en una legislació esportiva de va 23 anys, basada en una evolució lleugera de la primera legislació esportiva de Catalunya, que està preparada per executar i treballar uns programes i instruments iniciats fa 30 anys. Però no podem la tècnica administrativa ha evolucionat, els mecanismes interventors també, els sistemes de contractació pública han canviat, les estructures administratives s’han aprimat… per tant, no podem seguir treballant amb un ideal de fa 30 anys per afrontar la realitat esportiva actual: social, econòmica, política, administrativa,…
I si no podem seguir treballant programes de fa 30 anys, tampoc podem pensar ni reclamar en base als mateixos mecanismes de fa 30 anys. És a dir, no es pot anar a missa i repicar.